dimecres, 10 de novembre del 2010

Dolmen del Serrat del Guixó (Foto:Enric Carreras)



Dolmen de Cal Colau (Foto: Enric Carreras)

Els dòlmens de Coll de Fau, Coll de Nargó, Alt Urgell.
Un embolic bibliogràfic.


Joan Serra Vilaró l’any 1927 situa i descriu dos dòlmens vora el Coll de Fau.

Primer publica el que es troba a l’esquerra del coll “mirant a ponent” amb el nom de Serrat del Guixó. Inclou tres fotografíes, una planta, i una fotografía de l’aixovar recuperat.

L’altre –el segon que publica- es troba abans del Coll de Fau “sota la casa arruïnada coneguda per Cal Colau”. Inclou una planta i una fotografía de l’aixovar recuperat. Actualment damunt del terreny constatem que la planta publicada és girada a l’inrevés i que ha desaparegut una de les lloses descrites.

Lluís Pericot Garcia en la revisió de la seva Tesi Doctoral de l’any 1950 (p.162, núm.153 i 154) va ressenyar aquests dos monuments com Coll de Fau I i II, segurament seguint l’ordre en que Serra Vilaró els va publicar. Diu que el Coll de Fau I “también puede ser llamado del Serrat del Guixó” i el Coll de Fau II “puede ser llamado también de Cal Colau”.

Anys després –el 1988- basant-se en la descripció i plantes de Serra Vilaró citades Albert Villaró i Xavier Campillo varen incloure aquests dos dòlmens en un “Inventari dels megàlits de l’Alt Urgell”. Es tracta d’un treball mecanografiat que no es va arribar a publicar.

Amb el núm.44 presenten una fitxa anomenada “Fossa de la Serra Freda/Coll de Fau II (Valldarques)” en la qual, la fotografía, localització, descripció i materials recuperats són els del dolmen del Serrat del Guixó, però la planta és la del dolmen de Cal Colau.

Seguidament amb el núm. 45 presenten una altra fitxa anomenada “Fossa del Serrat del Guixó/Coll de Fau I (Valldarques)” en la qual, la fotografía, localització, descripció i materials recuperats són els del dolmen de Cal Colau , però la planta és la del dolmen del Serrat del Guixó. Un bon embolic.

Finalment, en l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble del Patrimoni Arqueòlogic de la Generalitat, basant-se en el treball de Serra Vilaró i en l’Inventari de Villaró/Campillo, hi ha dues fitxes al respecte.

En la primera (núm.10812), que seguint Villaró/Campillo s’anomena “Fossa del Serrat del Guixó/Coll de Fau I”, es dona la situació, descripció i coordenades aproximades del dolmen de Cal Colau.

En la segona (núm.10813), que també seguint Villaró/Campillo s’anomena “Fossa de la Serra Freda/Coll de Fau II”, es dòna la situació, descripció i coordenades aproximades del dolmen del Serrat del Guixó. I per a més confusió en una nota es comenta que “a la bibliografía també apareix citada com a cista de Cal Colau.

També en ambdues fitxes, en una nota, s’informa que “la contrastació entre el treball de camp realitzat per l’equip de la carta i les plantes publicades per Serra Vilaró fan pensar que les plantes d’aquests megàlits poden estar intercanviades i és per aixó pel que no es descriu el material recollit, ja que no se sap si corresponen o no.”

Segons ells l’embolic de Villaró/Campillo que no veuen i que segueixen, es degut al capellà de Solsona que aquesta vegada n’és ben innocent.

Cal deixar de banda doncs, la nomenclatura de Pericot, les fitxes de l’Inventari de Villaró/Campillo, i les del Patrimoni Arqueològic i el seus corresponents embolics bibliogràfics i seguir únicament el treball de Serra Vilaró. El seu estudi d’aquests monuments és encara plenament vigent quan aviat farà cents anys que va visitar-los.

Per anar-hi cal seguir la carretera L511 de Coll de Nargó a Isona i vora el punt kilomètric 26’5 agafar a la dreta una pista de terra en mal estat que mena al Coll de Fau.

Trobarem primer el dolmen de Cal Colau uns 15 m a la dreta de la pista. Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 1179 ± 10 m s. n. m. i les seves coordenades geogràfiques les següents: UTM: x= 353388 m, y= 4669257 m.

Més enllà, a l’esquerra tocant la pista, hi ha el dolmen del Serrat del Guixó. Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 1178 ± 10 m s. n. m. i les seves coordenades geogràfiques les següents: UTM: x= 353618 m, y= 4669112 m.

Per saber-ne més vegi’s:

Joan SERRA VILARÓ, Civilizació megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi, Musaeum Archaeologicum Dioecesanum, Solsona, 1927.


divendres, 9 d’abril del 2010

La identificació del castrum de Verdera.
(El Port de la Selva/Palau-saverdera, Alt Empordà)

La localització de les restes d’una edificació i recinte de tipus defensiu d’època altmedieval o visigòtica juntament amb la correcta interpretació damunt del terreny dels afrontaments territorials del monestir de Sant Pere de Rodes documentats els segles X i XI en la muntanya de Verdera permeten situar el castrum de Verdera, referència geogràfica del monestir, en un planell proper al lloc de Sant Salvador, en el punt més enlairat de la serra de Santa Helena.
Els documents que presenten els afrontaments citats són la donació al monestir del comte Gaufred d’Empùries-Rosselló de l’any 974 i la butlla del papa Benet VI del mateix any, confirmats posteriorment pel precepte del rei Lotari del 982 i la butlla de Joan XV del 990. També per la cerimònia d’ingrés l’any 1063 de Pere, fill dels comtes Ponç i Adalasia, al monestir.
Altres documents de plets i termenacions d’època moderna permeten defensar així mateix la situació del castrum de Verdera proposada.

(The localization of the remains of a high medieval or Visigothic era defensive premises, and on the ground interpretation of the territorial confrontations of the monastery of Sant Pere de Rodes, documented during the 10th century in the mountain of Verdera, allow us to situate the fortress of Verdera, a geographical reference for the monastery, in a small plain near Sant Salvador, the highest peak of the range of Santa Helena.
The documents that introduce the above mentioned confrontations are, firtsly, a donation from the count Gaufred d’Empúries-Rosselló to the monastery in the year 974; secondly, the bull of the pope Benedict VI from the same year that was later on confirmed by the precept of the king Lothar IV of 982; thirdly, the bull of John XV of 990; and finally, the ceremony of entrance to the monastery in 1063 of Pere, son of the counts Ponç and Adalasia. Additional modern era documents, lawsuits and land demarcations, also vindicate the suggested location of the fortress of Verdera.)

Per saber-ne més vegí’s:

Enric Carreras Vigorós, “La identificació del castrum de Verdera, referència geogràfica del monestir de Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva/Palau-saverdera, Alt Empordà)”, dins Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 40, Figueres 2009, p.177-200.

El castell de Sant Salvador des del castrum de Verdera.

Sant Pere de Rodes des del castrum de Verdera

L'església de Sant Salvador i més enllà el castrum de Verdera

El Fitó des del castrum de Verdera

La torre Monegra senya maritima dels antics pescadors.

El castellare al paratge de la Penya Negra

dimarts, 6 d’abril del 2010

El bruixot prehistòric del Mas Polità
(El Port de la Selva, Alt Empordà)

per Enric Carreras Vigorós i Josep Tarrús Galter
Membres del Geseart*


El “bruixot” era l’home que en diverses societats tribals primitives duia a terme les pràctiques màgiques i rituals. Administrava coneixements diversos, especialment de medicina, i passava per dominar forces sobrenaturals que ell tenia la facultat de conjurar.

El “bruixot” que ens ocupa és un petit gravat insculpit en un aflorament natural de pissarra en el sector de les Creus de l’Hospital, al terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà), a la rodalia del monestir de Sant Pere de Rodes, lloc on el nostre grup GESEART va localitzar i publicar fa uns anys diverses roques amb inscultures rupestres prehistòriques i/o històriques d’un gran interès.** Per tant, que Modest Soy d’Olot recentment –l’octubre del 2009- hi identifiqués aquesta figura antropomorfa no fou en principi cap sorpresa. Sí que té mèrit, però, la seva descoberta per la poca grandària del gravat i sobretot pel grau d’erosió que presenta, cosa que el fa molt difícil d’observar. I encara és més sorprenent que es tracti d’un possible “bruixot”, practicant alguna mena de ball o exorcisme. És situat a uns 100 m de les Creus de l’Hospital en un pujol equidistant del Mas de la Granja i del Mas Polità, entre les Pedres de l’Hospital II on hi ha diversos afloraments amb cassoletes i un cruciforme. Les seves coordenades geogràfiques UTM són: x= 512567, y= 4687542, z = 440.

Aquesta figura fa uns 25 cm de longitud. El cap està format per una petita creu, que se superposa al cos central. Aquest és ovalat i porta una creu inscrita que la depassa una mica (sexe masculí ?), mentre que la seva part inferior és rectangular, amb les dues cames cobertes per una faldilla. Els braços estesos surten de la part mitjana de la forma oval central i acaben en tres dits.

Realment, no s'assembla a res del que havíem vist anteriorment entre els gravats associats a dòlmens, menhirs o roques a l'aire lliure de l'Alt Empordà-Rosselló. En aquest cas, no es tracta d'un simple cruciforme, sempre de cronologia controvertida (signes prehistòrics antropomorfs o creus de cristianització posteriors), sinó d'una veritable figura d'orant, potser en actitud de ballar, que considerem prehistòrica.

La situació de la penya on es troba aquest gravat, penjada sobre un altiplà intern, on hi ha altres gravats i monuments megalítics, és també prou suggerent i s'adiu al que esperaríem per a una roca al voltant de la qual s'hi celebrarien cerimònies religioses o rituals iniciàtics en època prehistòrica.

Podem trobar algun paral·lelisme iconogràfic –no cronològic- amb la figura del “bruixot” en un dels murals de pintures blanques dels abrics rupestres de Kalemba a l’est de Zambia, datats a l’Edat del Ferro que a l’Africa Austral es situaria una mica després del canvi d’Era. El lloc s’anomena Pilila Azongu (El puig de l’home blanc) i representaria les cerimònies iniciàtiques del pas femení vers la pubertat i la fertilitat. Precisament el salt, ball o expressió de joia d’una de les figures, amb els braços oberts, mostra una mà amb tres dits, exactament igual que els braços i les mans del “bruixot” de la serra de Rodes. I encara cal observar que els atributs sexuals masculins del “bruixot” són idèntics als que presenta una altra de les figures frontals d’aquelles pintures.

Un altre paral·lelisme iconogràfic important cal cercar-lo en dues figures d’un dels gravats rupestres de Tanun a Bohuslän (Suècia), declarats per l’UNESCO Patrimoni de l’Humanitat. S’anomena “Tres homes realitzant un ritual” i s’ha datat a l’Edat del Bronze final nòrdic.***La part superior del seu cos està formada per una creu grega dintre d’un cercle, exactament igual que la del “bruixot”. Si es tracta d’un element purament pictogràfic o és la representació d’alguna mena de disfressa ritual, és quelcom difícil d’esbrinar. De totes maneres, en tots els casos les figures, per la posició de braços i cames i la inclinació del cos, estan practicant alguna mena de dansa o moviment rítmic. I si bé les figures nòrdiques semblen nues de cintura cap avall, per contra, el “bruixot” presenta unes llargues faldilles o túnica.

No volem acabar aquesta breu nota sense destacar la gran densitat de gravats sobre roques a l'aire lliure que es concentren en aquesta àrea megalítica de l'Albera, serra de Rodes i cap de Creus, molt sovint a la rodalia dels dòlmens, menhirs o poblats prehistòrics (d'entre el neolític mitjà-calcolític, 4000-2000 aC), coneguts des de finals del segle XIX i tot al llarg del segle XX.

Alguns d'aquests gravats –cassoletes, reguerons i algunes figures cruciformes- els considerem prehistòrics, per la semblança que tenen, tant d'estil com de tècnica d'execució, amb els descoberts l'any 1932 per Isidre Macau a la cista neolítica amb túmul de la Vinya d'en Berta (Pau), una tomba intacta en el moment de la seva descoberta i que, per tant, constitueix una veritable troballa tancada. Altres poden ser cristianitzacions posteriors de roques o megàlits que encara fruïen d'una gran devoció popular a l'edat mitjana o moderna, segurament perquè el record dels primers gravats prehistòrics que sovint duien no es va perdre mai del tot.

*GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l'Arquitectura Rural i Tradicional)

**E. CARRERAS/B.BOFARULL/P.GAY/J.TARRÚS, Inscultures i territoris dolmènics a l’Alt Empordà, dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol.XXXVI, Girona 1996-97, pàg.197-211

***L’Edat del Bronze nòrdic es troba dividida en sis períodes que van del 1.700 al 500 aC, essent el darrer (700-500 aC) contemporani d’Hallstat o Primera Edat del Ferro.

------------------------------------------------

Publicat al Butlletí del Centre Excursionista d'Olot, núm.175, Abril-Juny 2010, p.29-30