El dolmen del Mas Gamarús (Espolla)

 

                                    El Mas Gamarús

                       Dolmen del Mas Gamarús

 

 

El dolmen del Mas Gamarús (Espolla, Alt Empordà): citat d’antic, ara identificat

 per Enric Carreras i Josep Tarrús (membres del GESEART)

 (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l’Arquitectura Rural i Tradicional)

Història

El primer en assenyalar la possible existència d’aquest dolmen va ser Manuel Cazurro Ruiz en el seu conegut llibre sobre el megalitisme de la província de Girona publicat el 1912, ara fa més de cent anys : “... el dolmen que parece existe en el Mas Gamarús de Requesens, del cual no poseo más datos.”

La notícia la va recollir Lluís Pericot García que al seu torn va recollir segurament més informació quan als anys vint del passat segle va excavar i publicar alguns dòlmens d’Espolla, juntament amb Pere Bosch Gimpera. En la seva tesi del 1925, revisada el 1950 informa: “ Requesens (La Jonquera) –Mas Gamarús- citado en Cazurro. Noticias particulares confiman su existéncia así como permiten suponer que existen otros en la comarca, no dados a conocer todavía.”
També en la dècada dels vuitanta del passat segle, nosaltres mateixos amb altres membres del GESEART vàrem explorar repetidament els entorns propers al Mas Gamarús, sense trobar-lo, bon i tenir informació indirecta d’un antic bosquerol de la Jonquera que assegurava que anys enrere havia vist un dolmen en aquells paratges.
Finalment però, devem la seva redescoberta a David Vergés Boix d’Espolla que va localitzar-lo el passat 29 de novembre del 2014, sota la pluja torrencial del temporal de llevant. Anteriorment, sembla que aquest dolmen ja era conegut d’un antic guarda d’aquesta finca que al seu torn va mostrar-lo als propietaris de l’indret. Val a dir però, que cap d’ells va donar-ne notícia.

Situació

El monument és situat en els vessants mitjans de migdia del puig de la Carbassera (1001 m) a tocar la cota 700 m, enlairat damunt el fondal on es troba, a ponent, el Mas Gamarús des d'on s’hi pot accedir per la pista que travessa els còrrecs del Pas del Faig i de la Canal Grossa, més avall de la font de l’Arcada. També s’hi pot accedir pel sector de llevant per la pista del Pas de la Figuera, sota la font de la Verna. El seu entorn actual és un bosc vell i esclarissat de roures, faigs, aurons i alzines.
El recorregut total del circuit que ens ha calgut fer per anar al dolmen ha estat d’uns 25 km perquè  les pistes actualment es troben en força mal estat i en alguns trams gairebé són impracticables. De fet, en algun lloc estaven barrades a causa dels recents aiguats de llevant de finals del passat novembre.
Cal tenir present que aquest dolmen és situat en una finca privada i tots els accessos es troben tancats pels corresponents portals. S’ha de sol·licitar el permís dels propietaris per poder-hi entrar. Per la nostra part, donem les gràcies a Marta Carola que ens va facilitar l'oportunitat de poder estudiar-lo, el dia 16 de desembre del 2014,  mentre bufava una gèlida tramuntana.

El monument

Es tracta d'un sepulcre de corredor antic amb la cambra trapezoïdal curta, que devia comptar amb un passadís d'accés, no gaire llarg, de paret seca o de lloses. Queda en un pendent força inclinat, per damunt de la pista, per la qual cosa la cambra està atrinxerada per la banda de la capçalera. Es veuen restes del túmul, fet de blocs de pedra i terra, a cada banda de la cambra i al seu davant. Feia uns 6,5 m i devia acabar amb un mur de pedra seca, que contenia el pedregar intern.  El dolmen està fet de pissarra i  té una orientació cap al sud/sud-oest (190º+/- 10º). 
La cambra conserva visibles 5 lloses in situ, (lateral esquerre, capçalera, dos laterals drets i la llosa dreta que empetitia l'entrada, abans del corredor), mentre que la coberta jeu davant seu a la dreta. Només el primer lateral dret (> de 100 cm) i l'esmentada llosa de l'entrada (> de 85 cm) conserven la seva alçada original, la resta estan arranades. Les mides internes de la cambra són : 1,7 m de longitud, 1 m d'amplada i 1m  d'alçada. No es veuen restes visibles del passadís d'accés, tot i que una excavació acurada segurament permetria trobar-les. Sembla que la cambra va ser excavada (buidada) d'antic, perquè presenta una forat al centre. Malgrat això, no hem detectat en superfície cap mena de material arqueològic o antropològic que pogués procedir de l'interior de la cambra.
Aquesta mena de sepulcres de corredor de cambra trapezoïdal curta són els més corrents a l'Albera-serra de Rodes i cap de Creus. La seva construcció es pot situar en la segona meitat del IV mil·lenni aC (3400-3000 aC) , a inicis del neolític final.

Publicat en el "Setmanari de L'Alt Empordà" , dimarts 6 de Gener del 2015, núm. 1874
("El GESEART confirma la identificació del Dolmen del Mas Gamarús d'Espolla")

 

Dolmen de la Creu d’en Cobertella, Roses, Alt Empordà. Una notícia del 1911.

El Diario de Gerona de Avisos y Noticias de data 30 d’agost de l’any 1911 (p.8) va publicar la notícia que, seguint les informacions dels senyors Sabater i Piferrer, el senyor  Cazurro que estudiava  els monuments megalítics de la regió  va reconèixer vora el mas Morer (Marès) el dolmen més bonic de Catalunya  conegut com la “Creu d’en Cubertella”. Es donen les mides de la llosa de coberta més gran i es comenta que en l’interior de la cambra s’hi poden encabir més de vint persones. Es feia servir com  habitacle i s’havia encerclat de construccions  que el desfiguraven,  formant una rudimentaria masia de parets ruïnoses. Els seus descobridors gestionaven l’enderroc  d’aquells murs a fi  de poder contemplar-lo  sense entrebancs.

L’Albert Fàbrega va donar a conèixer  la noticia http://cat.bloctum.com/arcis/2008/09 que la Revista Alrededor del Mundo de Madrid del 27 de març del 1912 (Postales de todas partes, p.255) deia, amb una primera fotografia d’aquest monument,  que havia estat descobert l’estiu del 1911 per Josep Sabater.

El mateix Diario de Gerona de Avisos y Noticias de data 5 de juliol de l’any 1912 (p.7) recollia ara la noticia que aquest dolmen va ser visitat aquell estiu pel senyor J. Dechelette un “dels més savis arqueòlegs de la veina França.” Efectivament Joseph Dechelette (1862-1914) va ser considerat un dels més importants precursors en l’investigació arqueológica  de finals del s.XIX i principis del s.XX  a França, sobresortint el seu Manuel d’Archéologie préhistorique, celtique et gallo-romaine (1908-1914). Va morir el 4 d’octubre del 1914 a Vingrè (Aisne), pocs anys després de la seva visita a Roses,  en el decurs de la primera guerra europea on s’havia allistat malgrat la seva avançada edat.  El museu de Roanne, del que fou conservador fins a la seva mort, porta actualmente el seu nom.

El Roc del Frare d'Agullana. (Foto d'Enric Carreras 2011)

La primera notícia d’un monument megalític a Catalunya.

D’ençà molts anys s’havia considerat que el primer monument megalític donat a conèixer a Catalunya era el Menhir de la Pedra del Diable de Santa Pau (La Garrotxa). Va ser publicat, amb un dibuix, el 29 de febrer de 1872 per Joaquim Vayreda i Josep Saderra en la Ilustración de Madrid.

Un altre monument megalític li discutia aquest lideratge a l‘ésser publicat també aquell mateix any de 1872. En no portar però l’escrit la data del mes en què es va publicar tenia poques possibilitats d’ésser considerat anterior a la fi del mes de febrer de 1872. Es tractava del Dolmen de la Casa Encantada de Pinyana que va publicar a Fonz, Joaquín Manuel de Moner y Siscar en la seva obra “Dos monumentos druidicos sitos en el distrito municipal de Senterada.”

Aquest virtual empat va trencar-se quan Juan Sanchez-Cuenca va descobrir un gravat publicat a la Revista “El Museo Universal” de Madrid del 20 d’agost de 1865 que reproduïa el Dolmen de La Grossa, a la carretera de Calders a Moià, al Bages. L’havia dibuixat Josep Puiggarí Llobet (1821-1903) uns anys abans. Quan el publicà ja era destruït i havia desaparegut en fer-se la nova carretera. El nostre company Albert Fàbrega va publicar aquesta interessant notícia en el seu blog sobre megalitisme: http://megalitisme.blogspot.com/

Darrerament, hem trobat una notícia que encara endarrereix més el primer esment d’un monument megalític a Catalunya. Es tracta del Menhir de la Pedra Dreta d’Agullana a l’Alt Empordà, també conegut com Roc del Frare d’Agullana, que constava com a citat per primer cop l’any 1891.

El cas és que Prosper Mérimée (1803-1870) el dissabte 27 de febrer de l’any 1847 en la quarta sessió del “Comité Historique des Arts et Monuments” va llegir un escrit enviat per Jaubert de Passa (1785-1856) que feia referència als monuments druídics del Departament dels Pirineus Orientals. Comentà que els monuments foren descrits en un diari publicat a Perpinyà durant alguns anys. Al mig hi trobem el text que fa referència al Menhir d’Agullana:

“Sur le revers espagnol de la montagne de Riunognès, au village d’Agullana, à 5 kilomètres de la frontière, au milieu d’une belle forêt de liéges, sur un petit plateau qui longe le chemin d’Agullana à Darnius, on voit un menhir d’environ 4 mètres. Il y en a d’autres dans la même foret.”

(En el vessant espanyol de la muntanya de Riunogués, en el poble d’Agullana, a 5 kilòmetyres de la frontera, al mig d’un bell bosc de suros, damunt d’un petit replà que voreja el camí d’Agullana a Darnius, hom veu un menhir d’uns 4 metres. N’hi ha d’altres en el mateix bosc.)

Per visitar aquest interessant menhir cal anar fins al dipòsit d’aigua a les afores del poble d’Agullana i allí seguir uns 550 metres per una pista asfaltada –vorejada per un tancat de pals- fins trobar un trencant a l’esquerra. En aquest punt s’ha de seguir la pista de terra principal uns 1.050 metres fins trobar a pocs metres a la dreta, enmig del bosc, aquest monument. Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 234 m s.n.m. i les seves coordenades geogràfiques UTM són les següents: x= 48 73 73 m, y= 46 92 294 m.

Per saber-ne més vegis:

“Bulletin Archéologique publiè par le Comité Historique des Arts et Monuments”, quatrième volume, París 1847 i 1848, pàg.227.

Tarrús Galter, Josep (2002) –Poblats, dòlmens i menhirs. Els grups megalítics de l’Albera, Serra de Rodes I Cap de Creus (Alt Empordà, Rosselló i Vallespir Oriental) Diputació de Girona. (pàg.667-669)

Dolmen del Serrat del Guixó (Foto:Enric Carreras)

Dolmen de Cal Colau (Foto: Enric Carreras)

Els dòlmens de Coll de Fau, Coll de Nargó, Alt Urgell.

Un embolic bibliogràfic.

Joan Serra Vilaró l’any 1927 situa i descriu dos dòlmens vora el Coll de Fau.

Primer publica el que es troba a l’esquerra del coll “mirant a ponent” amb el nom de Serrat del Guixó. Inclou tres fotografíes, una planta, i una fotografía de l’aixovar recuperat.

L’altre –el segon que publica- es troba abans del Coll de Fau “sota la casa arruïnada coneguda per Cal Colau”. Inclou una planta i una fotografía de l’aixovar recuperat. Actualment damunt del terreny constatem que la planta publicada és girada a l’inrevés i que ha desaparegut una de les lloses descrites.

Lluís Pericot Garcia en la revisió de la seva Tesi Doctoral de l’any 1950 (p.162, núm.153 i 154) va ressenyar aquests dos monuments com Coll de Fau I i II, segurament seguint l’ordre en que Serra Vilaró els va publicar. Diu que el Coll de Fau I “también puede ser llamado del Serrat del Guixó” i el Coll de Fau II “puede ser llamado también de Cal Colau”.

Anys després –el 1988- basant-se en la descripció i plantes de Serra Vilaró citades Albert Villaró i Xavier Campillo varen incloure aquests dos dòlmens en un “Inventari dels megàlits de l’Alt Urgell”. Es tracta d’un treball mecanografiat que no es va arribar a publicar.

Amb el núm.44 presenten una fitxa anomenada “Fossa de la Serra Freda/Coll de Fau II (Valldarques)” en la qual, la fotografía, localització, descripció i materials recuperats són els del dolmen del Serrat del Guixó, però la planta és la del dolmen de Cal Colau.

Seguidament amb el núm. 45 presenten una altra fitxa anomenada “Fossa del Serrat del Guixó/Coll de Fau I (Valldarques)” en la qual, la fotografía, localització, descripció i materials recuperats són els del dolmen de Cal Colau , però la planta és la del dolmen del Serrat del Guixó. Un bon embolic.

Finalment, en l’Inventari del Patrimoni Cultural Immoble del Patrimoni Arqueòlogic de la Generalitat, basant-se en el treball de Serra Vilaró i en l’Inventari de Villaró/Campillo, hi ha dues fitxes al respecte.

En la primera (núm.10812), que seguint Villaró/Campillo s’anomena “Fossa del Serrat del Guixó/Coll de Fau I”, es dona la situació, descripció i coordenades aproximades del dolmen de Cal Colau.

En la segona (núm.10813), que també seguint Villaró/Campillo s’anomena “Fossa de la Serra Freda/Coll de Fau II”, es dòna la situació, descripció i coordenades aproximades del dolmen del Serrat del Guixó. I per a més confusió en una nota es comenta que “a la bibliografía també apareix citada com a cista de Cal Colau.

També en ambdues fitxes, en una nota, s’informa que “la contrastació entre el treball de camp realitzat per l’equip de la carta i les plantes publicades per Serra Vilaró fan pensar que les plantes d’aquests megàlits poden estar intercanviades i és per aixó pel que no es descriu el material recollit, ja que no se sap si corresponen o no.”

Segons ells l’embolic de Villaró/Campillo que no veuen i que segueixen, es degut al capellà de Solsona que aquesta vegada n’és ben innocent.

Cal deixar de banda doncs, la nomenclatura de Pericot, les fitxes de l’Inventari de Villaró/Campillo, i les del Patrimoni Arqueològic i el seus corresponents embolics bibliogràfics i seguir únicament el treball de Serra Vilaró. El seu estudi d’aquests monuments és encara plenament vigent quan aviat farà cents anys que va visitar-los.

Per anar-hi cal seguir la carretera L511 de Coll de Nargó a Isona i vora el punt kilomètric 26’5 agafar a la dreta una pista de terra en mal estat que mena al Coll de Fau.

Trobarem primer el dolmen de Cal Colau uns 15 m a la dreta de la pista. Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 1179 ± 10 m s. n. m. i les seves coordenades geogràfiques les següents: UTM: x= 353388 m, y= 4669257 m.

Més enllà, a l’esquerra tocant la pista, hi ha el dolmen del Serrat del Guixó. Segons les dades extretes d’un GPS, la seva altitud és de 1178 ± 10 m s. n. m. i les seves coordenades geogràfiques les següents: UTM: x= 353618 m, y= 4669112 m.

Per saber-ne més vegi’s:

Joan SERRA VILARÓ, Civilizació megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi, Musaeum Archaeologicum Dioecesanum, Solsona, 1927.

La identificació del castrum de Verdera.

(El Port de la Selva/Palau-saverdera, Alt Empordà)

La localització de les restes d’una edificació i recinte de tipus defensiu d’època altmedieval o visigòtica juntament amb la correcta interpretació damunt del terreny dels afrontaments territorials del monestir de Sant Pere de Rodes documentats els segles X i XI en la muntanya de Verdera permeten situar el castrum de Verdera, referència geogràfica del monestir, en un planell proper al lloc de Sant Salvador, en el punt més enlairat de la serra de Santa Helena.
Els documents que presenten els afrontaments citats són la donació al monestir del comte Gaufred d’Empùries-Rosselló de l’any 974 i la butlla del papa Benet VI del mateix any, confirmats posteriorment pel precepte del rei Lotari del 982 i la butlla de Joan XV del 990. També per la cerimònia d’ingrés l’any 1063 de Pere, fill dels comtes Ponç i Adalasia, al monestir.
Altres documents de plets i termenacions d’època moderna permeten defensar així mateix la situació del castrum de Verdera proposada.

(The localization of the remains of a high medieval or Visigothic era defensive premises, and on the ground interpretation of the territorial confrontations of the monastery of Sant Pere de Rodes, documented during the 10th century in the mountain of Verdera, allow us to situate the fortress of Verdera, a geographical reference for the monastery, in a small plain near Sant Salvador, the highest peak of the range of Santa Helena.
The documents that introduce the above mentioned confrontations are, firtsly, a donation from the count Gaufred d’Empúries-Rosselló to the monastery in the year 974; secondly, the bull of the pope Benedict VI from the same year that was later on confirmed by the precept of the king Lothar IV of 982; thirdly, the bull of John XV of 990; and finally, the ceremony of entrance to the monastery in 1063 of Pere, son of the counts Ponç and Adalasia. Additional modern era documents, lawsuits and land demarcations, also vindicate the suggested location of the fortress of Verdera.)

Per saber-ne més vegí’s:

Enric Carreras Vigorós, “La identificació del castrum de Verdera, referència geogràfica del monestir de Sant Pere de Rodes (el Port de la Selva/Palau-saverdera, Alt Empordà)”, dins Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, volum 40, Figueres 2009, p.177-200.

El castell de Sant Salvador des del castrum de Verdera.

Sant Pere de Rodes des del castrum de Verdera

L'església de Sant Salvador i més enllà el castrum de Verdera

El Fitó des del castrum de Verdera

La torre Monegra senya maritima dels antics pescadors.

El castellare al paratge de la Penya Negra

El bruixot prehistòric del Mas Polità
(El Port de la Selva, Alt Empordà)

per Enric Carreras Vigorós i Josep Tarrús Galter
Membres del Geseart*

El “bruixot” era l’home que en diverses societats tribals primitives duia a terme les pràctiques màgiques i rituals. Administrava coneixements diversos, especialment de medicina, i passava per dominar forces sobrenaturals que ell tenia la facultat de conjurar.

El “bruixot” que ens ocupa és un petit gravat insculpit en un aflorament natural de pissarra en el sector de les Creus de l’Hospital, al terme municipal del Port de la Selva (Alt Empordà), a la rodalia del monestir de Sant Pere de Rodes, lloc on el nostre grup GESEART va localitzar i publicar fa uns anys diverses roques amb inscultures rupestres prehistòriques i/o històriques d’un gran interès.** Per tant, que Modest Soy d’Olot recentment –l’octubre del 2009- hi identifiqués aquesta figura antropomorfa no fou en principi cap sorpresa. Sí que té mèrit, però, la seva descoberta per la poca grandària del gravat i sobretot pel grau d’erosió que presenta, cosa que el fa molt difícil d’observar. I encara és més sorprenent que es tracti d’un possible “bruixot”, practicant alguna mena de ball o exorcisme. És situat a uns 100 m de les Creus de l’Hospital en un pujol equidistant del Mas de la Granja i del Mas Polità, entre les Pedres de l’Hospital II on hi ha diversos afloraments amb cassoletes i un cruciforme. Les seves coordenades geogràfiques UTM són: x= 512567, y= 4687542, z = 440.

Aquesta figura fa uns 25 cm de longitud. El cap està format per una petita creu, que se superposa al cos central. Aquest és ovalat i porta una creu inscrita que la depassa una mica (sexe masculí ?), mentre que la seva part inferior és rectangular, amb les dues cames cobertes per una faldilla. Els braços estesos surten de la part mitjana de la forma oval central i acaben en tres dits.

Realment, no s'assembla a res del que havíem vist anteriorment entre els gravats associats a dòlmens, menhirs o roques a l'aire lliure de l'Alt Empordà-Rosselló. En aquest cas, no es tracta d'un simple cruciforme, sempre de cronologia controvertida (signes prehistòrics antropomorfs o creus de cristianització posteriors), sinó d'una veritable figura d'orant, potser en actitud de ballar, que considerem prehistòrica.

La situació de la penya on es troba aquest gravat, penjada sobre un altiplà intern, on hi ha altres gravats i monuments megalítics, és també prou suggerent i s'adiu al que esperaríem per a una roca al voltant de la qual s'hi celebrarien cerimònies religioses o rituals iniciàtics en època prehistòrica.

Podem trobar algun paral·lelisme iconogràfic –no cronològic- amb la figura del “bruixot” en un dels murals de pintures blanques dels abrics rupestres de Kalemba a l’est de Zambia, datats a l’Edat del Ferro que a l’Africa Austral es situaria una mica després del canvi d’Era. El lloc s’anomena Pilila Azongu (El puig de l’home blanc) i representaria les cerimònies iniciàtiques del pas femení vers la pubertat i la fertilitat. Precisament el salt, ball o expressió de joia d’una de les figures, amb els braços oberts, mostra una mà amb tres dits, exactament igual que els braços i les mans del “bruixot” de la serra de Rodes. I encara cal observar que els atributs sexuals masculins del “bruixot” són idèntics als que presenta una altra de les figures frontals d’aquelles pintures.

Un altre paral·lelisme iconogràfic important cal cercar-lo en dues figures d’un dels gravats rupestres de Tanun a Bohuslän (Suècia), declarats per l’UNESCO Patrimoni de l’Humanitat. S’anomena “Tres homes realitzant un ritual” i s’ha datat a l’Edat del Bronze final nòrdic.***La part superior del seu cos està formada per una creu grega dintre d’un cercle, exactament igual que la del “bruixot”. Si es tracta d’un element purament pictogràfic o és la representació d’alguna mena de disfressa ritual, és quelcom difícil d’esbrinar. De totes maneres, en tots els casos les figures, per la posició de braços i cames i la inclinació del cos, estan practicant alguna mena de dansa o moviment rítmic. I si bé les figures nòrdiques semblen nues de cintura cap avall, per contra, el “bruixot” presenta unes llargues faldilles o túnica.

No volem acabar aquesta breu nota sense destacar la gran densitat de gravats sobre roques a l'aire lliure que es concentren en aquesta àrea megalítica de l'Albera, serra de Rodes i cap de Creus, molt sovint a la rodalia dels dòlmens, menhirs o poblats prehistòrics (d'entre el neolític mitjà-calcolític, 4000-2000 aC), coneguts des de finals del segle XIX i tot al llarg del segle XX.

Alguns d'aquests gravats –cassoletes, reguerons i algunes figures cruciformes- els considerem prehistòrics, per la semblança que tenen, tant d'estil com de tècnica d'execució, amb els descoberts l'any 1932 per Isidre Macau a la cista neolítica amb túmul de la Vinya d'en Berta (Pau), una tomba intacta en el moment de la seva descoberta i que, per tant, constitueix una veritable troballa tancada. Altres poden ser cristianitzacions posteriors de roques o megàlits que encara fruïen d'una gran devoció popular a l'edat mitjana o moderna, segurament perquè el record dels primers gravats prehistòrics que sovint duien no es va perdre mai del tot.

*GESEART (Grup Empordanès de Salvaguarda i Estudi de l'Arquitectura Rural i Tradicional)

**E. CARRERAS/B.BOFARULL/P.GAY/J.TARRÚS, Inscultures i territoris dolmènics a l’Alt Empordà, dins Annals de l’Institut d’Estudis Gironins, vol.XXXVI, Girona 1996-97, pàg.197-211

***L’Edat del Bronze nòrdic es troba dividida en sis períodes que van del 1.700 al 500 aC, essent el darrer (700-500 aC) contemporani d’Hallstat o Primera Edat del Ferro.

------------------------------------------------

Publicat al Butlletí del Centre Excursionista d'Olot, núm.175, Abril-Juny 2010, p.29-30